Al llarg de les passades 24 hores, tres autors que segueixo assíduament han publicat un article cadascun que reforça els motius pels quals m'agrada llegir-los: la seva claredat i la seva contundència:
(1) Vicenç Navarro ha escrit
Las causas de la pobreza mundial. Es pot llegir en un parell de minuts, però en destaco un parell de fragments:
—Vuit milions de nens moren cada any de malnutrició (un cada dos segons), l'equivalent de morts que provocarien 43 bombes atòmiques com la llançada a Hiroshima, bombes que exploten cada any sense produir cap mena de soroll. El que fa moralment intolerable aquesta situació és que des del punt de vista científic sabem com resoldre tan el problema de la pobresa com les seves conseqüències, de les quals la fam és la més dramàtica. I la situació paradoxal és que la pobresa no és deguda a la manca de recursos.
—El Parlament del suposadament democràtic sistema polític [de Bangladesh] està controla pels grans agricultors. El 75% dels seus membres tenen grans extensions de terra, amb el que les possibilitats de canvi són molt petites. El sistema econòmic i polític està sostingut en part per un exèrcit i en part per sistemes d'informació i persuassió (amb connexions amb grups mediàtics estrangers), i té escasses possibilitats de canvi. La Constitució del país, escrita per aquella estructura de poder, posa per escrit la impossibilitat de generar tal canvi. D'aquí que la defensa d'aquella estructura de poder es presenti com la defensa de la democràcia.
(2) Santiago Alba Rico ha publicat "
Que hi hagi rics, no és potser un dret dels pobres?", on torna a tractar sobre la tríada antropològica que fonamenta la realitat humana (béns universals, generals i col·lectius) i que hauria de guiar la nostra activitat cultural, judicial i política. A continuació reprodueixo no el que diu en aquest article (que també es pot llegir en dos minuts) sinó tal i com ho va expressar, de manera molt similar però una mica més extensament,
en un altre:
«El capitalisme també constitueix una amenaça a la Humanitat com a forma ; és a dir, com a cultura, com a dret, com a política i com a moral. Segons he insistit moltes vegades, allò que han tingut en comú totes les cultures de la terra des del neolític —les més benignes i les més repressores— ha estat la cura que han posat a mantenir separats, encara que fos convencionalment, els diferents ordres d'existència. Hi ha tres tipus d'objectes o tres formes de tractar un objecte: tenim les “coses de menjar” —o consumptibilis, els objectes pròpiament de consum— ; les “coses d'usar” —o fungibilis— i les “coses de mirar” o “meravelles” —les mirabilia llatines, les coses dignes de ser mirades—. Mitjançant les coses de menjar subvenim una vegada i una altra la necessitat de reproduir la nostra vida estrictament biològica contra l'existència d'aquelles criatures molt provisionals, molt toves, alimentàries, que apareixen i desapareixen del nostre horitzó, marcades per la velocitat i la immanència, com purs mitjans de la reproducció natural: és el circuït, el cercle, el cicle tancat i sense fi de la Natura. Mitjançant les “coses d'usar”, els instruments i els seus productes, reproduïm més aviat un món, un àmbit d'objectes estables, més o menys duradors, la lenta però inexorable decadència dels quals (que combatem sense descans) funda ja l'espai d'un reconeixement mutu entre els homes per sobre de la necessitat natural. Mitjançant les “coses de mirar” o “meravelles” —certes pedres, certes paraules, certs colors— apartades convencionalment del circuït ràpid de la vida i de l'espiral lenta de l'ús, declarades alhora incomestibles i inútils, s'obre aquella distància que permet a l'home mesurar (i no només calcular) i establir, com a mínim virtualment, un espai comú, una memòria col·lectiva, el lloc del judici i del contracte. Les “coses de menjar” serveixen per a mantenir la vida ; les “coses d'usar” serveixen per a mantenir la societat ; les “coses de mirar” serveixen per a mantenir el món. El joc mateix de la cultura humana ha consistit bàsicament en aquesta divisió i en la possibilitat, per tant, d'abordar un objecte des de com a mínim tres punts de vista (com a menjar, com a eina i com a monument). Doncs bé, el capitalisme és el primer ordre econòmic-social de la història que ha esborrat la frontera entre aquests tres ordres ; que no distingeix entre objectes de consum, fungibles i meravelles ; que tracta totes les coses per igual (sense fer cap diferència: les pomes i els xais, les taules, les cases, els ordinadors, els llibres, els quadres, l'or, el cos, les patates, les catedrals, les imatges —les coses naturals, les instrumentals i fins i tot les senzillament pensades—) com “coses de menjar”, com purs comestibles ; és a dir, com a mitjans pelats per a la reproducció de la vida. El capitalisme, és a dir, submergeix ininterrompudament la cultura en la biologia i l'antropologia en la natura, de tal manera que la societat construïda en el seu si —en els països anomenats paradoxalment avançats— és cada vegada més una societat de purs comensals, de fam lliure i desbocada sobre el món: una plaga de llagostes que no s'aturarà mentre encara pugui menjar-se una torre o un paraigües. El capitalisme dedica tot el seu temps a fabricar el seu propi menjar i menjar-se'l ; i, si és sobrehumà perquè es creu immortal, és prehumà perquè és animal; una societat, en fi, de pura subsistència.
Els objectes del món es poden classificar també d'una altra manera. Podem dir que existeixen béns universals, béns generals i béns col·lectius. Els béns universals són aquells amb els que n'hi ha prou que hi hagi un exemplar per a què ens sentim satisfets: les estrelles, el mar, el Taj Mahal, els ritus d'un poble, la bellesa d'un cos, el color verd, el Gernika de Picasso o fins i tot San Francesc i el Che Guevara, que no podem imitar però amb l'existència irrepetible dels quals sentim que ha millorat una mica la nostra vida. Sobre aquest tipus de béns, com el seu nom indica, ningú no té cap dret: l'únic sol al cel és un sol per a tothom, fins i tot per als cecs. Els béns generals, en canvi, són aquells que és possible i alhora necessari generalitzar, aquells que no hi ha prou que n'hi hagi sinó que cal també que els usem ; aquells béns dels que n'hi ha d'haver tants exemplars com éssers humans. En tenim prou amb què hi hagi un Orió al firmament, però no en tenim prou amb que hi hagi només un tros de pa al castell del Príncep. Ens és indispensable d'apropiar-nos individualment d'aquestes coses: el pa, l'habitatge, els instruments de curació i, a mesura que la tecnologia ha anat introduint nous béns generalitzables, també l'electricitat, l'aigua corrent o la lectura. Els béns generals —dels que cadascú de nosaltres ha de gaudir— cenyeixen l'àmbit propi del dret: tots tenim dret no només a un pa sinó també a un llum i a un llibre, i és suficient amb què una sola persona estigui privada d'aquests béns per a què la Humanitat —el seu sentit de la justícia i de la universalitat— ja no estigui satisfeta. Finalment tenim l'ordre dels béns col·lectius, és a dir, aquells béns que, al contrari que els universals —la Lluna o les ruïnes de Yaxilan— són imprescindibles per a la reproducció individual de la vida, però l'ús de la qual no es pot generalitzar sense atemptar precisament contra els nostres drets sobre els universals i sobre els generals: la terra, els mitjans de producció o, per exemple, l'automòbil. L'automòbil no pot constituir un dret individual —al mateix nivell que el pa o l'habitatge—, perquè la seva generalització destruiria aquell bé universal, condició de tots els altres béns: la Terra mateixa. Si cada família xinesa no pot tenir el mateix número d'automòbils que una família estatunidenca sense amenaçar l'existència del planeta, la possessió individual d'un automòbil als EEUU esdevé senzillament immoral. L'automòbil ha de ser, doncs, un bé col·lectiu o, si es vol, públic ; i el nostre dret en aquest cas no ha de ser mai el dret sobre l'objecte sinó sobre els seus avantatges.
Al llarg de la història de la Humanitat, concebuda com a lluita de classes, el normal ha estat que els béns generals i els béns col·lectius s'han convertit en béns privats, que uns pocs s'hagin apoderat al mateix temps dels mitjans de producció i dels productes, en detriment de la major part de la població. Però el capitalisme ha anat un pas més enllà i, en virtut de la seva pròpia estructura de fam, ha començat a privatitzar també els béns universals, refugi mateix de la cultura i font de resistència de l'indigenisme humà. Això que anomenem globalització, en efecte, consisteix bàsicament en l'expansió de la forma mercaderia —o, el que és el mateix, de la guerra contra les coses— fins al límits mateixos de l'univers: no només ja els mitjans de producció, la terra i els mateixos diners, sinó també les llavors, el color verd, les imatges, els noms, les tradicions, el so, el gest d'un dit, la memòria dels pobles, les catedrals, el teorema de Pitàgores, la mirada mateixa ; tot el conjunt d'allò existent o, encara més, les condicions mateixes d'allò existent —criatures naturals, manufacturades o senzillament imaginades— han lliscat enfora de l'espai públic, com constitució impersonal del món dels vius, i s'han convertit en l'únic tipus de bé que el sentit comú no reconeix: un bé privat.
Allí on s'ha esborrat la diferència entre coses de menjar, coses d'usar i coses de mirar ; allí on s'ha extingit definitivament la separació entre béns universals, béns generals i béns col·lectius, la humanitat com a forma està amenaçada. Restaurar la cultura és restaurar la primera diferència ; restaurar la política és restaurar al mateix temps la segona separació. El capitalisme consisteix de fet en una dissolució permanent de totes les diferències: entre produir i destruir, entre mesurar i calcular, entre guerra i pau, entre veritat i mentida, entre estat de Dret i estat d'Excepció. En aquestes condicions, sota aquest règim de catàstrofe permanent, sotmesos a la velocitat creixent de la fam i de la guerra, no només no hi pot haver cultura ni política: tampoc moral ni cap mena de dret. Crec que no és possible exagerar els perills: en un món sense cultura, sense moral, sense política i sense dret —el més primitiu i prehumà de la història—, però amb armes de destrucció massiva d'altíssima tecnologia —el més avançat i sobrehumà— els motius d'inquietud estan assegurats i la normalitat prohibida.»
(3) Carlos Fernández Liria ha publicat "
Un ejemplo de pereza y comunismo", on al voltant de l'obra cabdal
El Dret a la Mandra de
Paul Lafargue fa una crítica a la societat de consum tot recordant-nos que per a instituir un "dret a la mandra" cal que el Dret mateix tingui alguna eficàcia institucional sobre la societat. L'autor pren partit per un comunisme entès precisament com a reivindicació d'aquest "dret a la mandra" i de l'oci, sense deixar de recordar-nos «el naugrafi antropològic i la insòlita degradació moral i política que portarien en el futur de la tradició comunista els intents estalinistes, maoistes o coreans d'instaurar una "cultura proletària", un "culte al treball" sota l'imperatiu de la industrialització a ultrança». En aquesta línia, i aprofundint en el corrent del decreixement, l'editorial
La Catarata acaba de publicar "
El crecimiento mata y genera crisis terminal", de Julio García Camarero.
No tot són males notícies. Salvador Sostres ja no escriu a l'Avui, atès que la direcció del diari ha considerat que la seva columna Llir Entre Cards "és repetitiva i suposa un llast per al diari". Podeu llegir el seu precipitat (i moderat) article de comiat al mateix diari, o bé l'altre que ha escrit una mica després al seu blog, ja més en el seu acostumat to bel·licós i prepotent. [Com que en el seu blog em sembla que no té un enllaç per a cadascun dels articles, aquest en qüestió es titula "La veritat del que ha passat" i l'ha publicat avui 18 de novembre]. El director provisional de l'Avui, en Carles Flo, en surt força malparat: fins i tot s'hi arriba a "insinuar" que és un putero. No diré que les crítiques que hi escriu en Sostres no siguin veritat (el Partit "Socialista" deu ser una de les institucions més corruptes del país), però té collons que les faci algú que alhora està defensant aferrissadament Convergència, i fins a nivells ridículs, com ara encimbellar l'Alavedra i el Prenafeta a l'altura de "patriotes catalans", afirmacions que li han costat l'enemistat amb l'altra opinadora ultramuntana del país, la Pilar Rahola [llegiu-ne aquest article].
Escrits
